una artista i alhora una persona molt especial. Tots som especials, és cert, però l’Anna és més que això, d’aquelles que si la paraula especial només es pogués utilitzar d’una forma escassa, li escauria com anell al dit. I és que l’Anna és en ella mateixa un univers singular, una singularitat de tendresa i d’afecte que la vida ha sabut polir i amanyagar per dotar-la d’aquesta singularitat tant única i exclusiva Gràcies Anna, conèixer-te és un privilegi

El que també tinc clar és que la millor presentació sempre va a càrrec de l’artista, o sia que us deixo amb les seves paraules tenyides de sinceritat i d’entrega, per poder-la conèixer millor.

Obro els ulls…

Miro el cel plujós, avui em quedaria més estona al llit, són dos quarts de nou del matí… la Viola la meva gossa i els meus tres gats ja estan esperant que m’aixequí…

La Viola sempre aconsegueix treure’m un somriure, és màgica,és terapèutica, amb ella no em calen fàrmacs!!!

El primer que faig a part de fer un riu!!! I riure!!! És baixar les escales amb la Viola al darrere. Sembla la meva ombra; el Núvol i la Nina (dos dels meus gats), em miren… ei!!! Que tenim el plat buit!!! Ara vinc!!! Anem per parts!!! Primer la Viola, s’està pixant i l’hi he de obrir la porta del darrere… surt disparada a saludar el nou dia.

Ja estic pels felins, els omplo el plat, i… ara em toca a mi, sóc com un ocellet amb el bec obert, tinc molta gana i no sóc persona si no tinc la panxa plena!!! Em faig un suc de taronja i raïm!!! Mmm… que bo!!! Torrades; avui m’hi posaré mantega i melmelada de taronja, també em faré un te blanc.

Mèu!!! Marramèu!!! Aquest és en Pelut “el jefe”, té quinze anys, i com que s’ha quedat cec, miola molt i molt fort, es fa sentir, sempre vol saber on sóc, com que no em veu, em vol sentir, i aquí comença la nostra conversa matinal “peludet amoret, que sóc aquí, i vinga a acaronar-lo!!! És el meu gat preferit, me l’estimo tant!!! Portem tants anys junts!!!

Amb la panxa plena i en pau… baixo més escales amb la Viola al darrera i m’endinso al meu talleret (a casa hi ha moltes escales, m’agraden les escales), obro els llums i comença la màgia que em fa sentir lliure, plena de pau, llibertat i amor. Sóc molt amorosa, m’estimo tant la vida… em miro les mans plenes de fang, plenes de vida, plenes d’olor… olor de terra mullada,que em transporta qui sap on? El que si sé és que sento tanta pau, tanta quietud, que no en vull sortir!!!

I fins aquí amics una mica de mi…

En fi, fa de mal descriure una vida creativa, però el que m’agradaria és que us arribés alguna sensació de les meves obres, un punt de màgia, poesia i picarols!!!

Quina meravella de dona!!!, no podia ser menys doncs ella qui fes una atenció a la feminitat i toqués des d”ella tantes mirades i formacions plenes d’una tendresa i aproximació femenina

A punt de fer una exposició complerta que mirarem d’anunciar-vos-la per veure la seva vessant artística, aquests dies participa en una exposició col·lectiva, precisament l’Expo col•lectiva d’artistes a l’espai Enric Granados, a la població de Cerdanyola del vallés Si teniu ocasió, no us ho perdeu

La sala d’exposicions del Museu de Vestits de Paper acollirà des d’avui i fins el proper dia 6 de gener una exposició de pintura de l’artista Cristina Font que duu per títol Itaca. La mostra, que presenta diferents peces originals com una col•lecció de papallones, es pot visitar tots els matins de 12 a 2 i totes les tardes de 5 a 7, excepte els dilluns i els diumenges a la tarda.

Com comenta l’autora :

ITACA

La història d´Ulises pot ser en sí mateixa meravellosa, tal és així quela Odisea d´Homer és una de les millors novel.les de tots els temps.  

Al marge d´això Itaca significa algomolt més íntim i senzill, un esperit que Kavafis, mil·lennis desprès de la història d´Itaca va saber reflexarperfectament en aquest poema.

Itaca és el camí, ítaca és la vida mateixa.

LA VIDA, és el millor que tenim i a vegades la deixem passar sense pena ni glòria, vivint en rutines i oblidant-nos del que realment té importància.

El concepte d´ítaca, encarna el concepte de la saviesa, de l´aprenentatge al llarg del nostre camí i de la nostra existència,i del que veritablement té importància.

Si vivim cada dia amb il.lusió, amb sentit, al final de les nostres vides ens sentirem satisfets d´haver dedicat la vida a allò que realment té valor.

Per això l´ítaca de Kavafis és una autèntica oda a la vida i a nosaltres mateixos.

Hauríem de portar dins nostre sempre el sentit de les seves paraules i no oblidar mai el significat real de la vida, i el significat d´ítaca.

Si teniu oportunitat d’anar-hi… no us perdeu la seva exposició, que expressa un món interior en plena transformació, per aportar vida i color als cors de les persones.

Gaudiu de l’Art !

Una amiga de fa molts i molts anys que vaig conéixer l’any 1993 a Manresa. Ella madrilenya va venir a parar a Manresa per amor, és el que té a vegades la vida i causalment ens vam conéixer   Avui és el seu sant i mentre va preparant el dinar, m’ha anat ensenyant tot el que fa per ajudar a fer un canvi a la consciència de la humanitat. I és tant bonic que he pensat, això ha d’estar a Arts Llum, perquè el que fa, denomina molt bé el subtítol del bloc ” Espais on la bellesa es manifesta en la llum” Ha creat dues Webs, una anomenat ” Conciencia de Crear” i l’altre ” Luz Blanca ” Podeu passejar-vos per les seves pàgines… estic segur que aprendreu moltes coses que us ajudaran a viure millor.

La Inma sempre ha estat una angeleta a Manresa que ha ajudat moltes persones a veure la Llum, avui expandeix els horitzons, com fa l’Univers abastant horitzons infinits per aquest canvi que les tradicions més ancentrals anuncien, com l’acabament de la nit galàctica i l’albada galàctica

La consciència es mou, les consciències interaccionen i tot creix i es fa més gran en l’Amor

Sigueu feliços…

Pau a vosaltres…

Avui us presento en Pedro Cavadas (43) a través d’un article que m’han enviat sense firma editorial i per això no us la poso He pensat que estaria bé compartir-ho amb tots vosaltres Espero que us agradi  

el ‘doctor milagro’ responsable de llevar a cabo el primer transplante de cara en España y el octavo en todo el mundo en el Hospital La Fe en Valencia, no es un trabajador más, como a él le gusta definirse. No puede ser normal quien tiene en su haber diagnósticos imposibles, intervenciones a vida o muerte y soluciones innovadoras, como cuando logró reimplantar el brazo amputado a un hombre de 63 años tras mantenerlo nueve días unido a las arterias de una de sus piernas. Su estilo étnico y desenfadado también resulta poco convencional. El médico valenciano asegura que no le gusta vestirse con bata, traje o cualquier prenda que se parezca a “un disfraz de médico”.

( Us volia posar la fotografia en que surt a l’Article, però té un format que no puc penjar-la al bloc. Cal dir però que l’articulista és un xic exagerat, perquè es poden trobar perfectament fotografies d’ell amb el protocol de cirugia en quant al vestir   )

Pese a sus éxitos, el médico valenciano no se ha dado ningún baño de vanidad. Al contrario, pues ha evolucionado desde el lujo y la ostentación a la humildad y el altruismo. El punto de inflexión fue su descubrimiento de África. Se plantó en Kenia para tantear el terreno, atender a algunos de sus habitantes y volverse a casa sin ser del todo consciente de la cantidad de problemas que había en esos países, según reconoció en una entrevista.

De ese viaje volvió otro Pedro Cavadas. Uno más consciente y comprometido. La muerte de uno de sus hermanos en un accidente de tráfico fue la desgracia que terminó de “abrirle los ojos” y le ayudó a ver más allá de sus cuentas bancarias. “Nadie ha pagado una entrada más cara por nacer en el hemisferio Norte”, ha dicho alguna vez el doctor.

A raíz de estos acontecimientos fue incapaz de volver a conducir su Porsche, ni ninguno de sus otros vehículos de coleccionista. Tanto él como el resto de su familia vendieron sus coches de lujo y se metieron de lleno en un proyecto de ayuda para África. De ahí nació la fundación Pedro Cavadas, que se nutre económicamente en un 99 % de las operaciones privadas del doctor y del estudio de los arquitectos Virginia y Eduardo Cavadas; tan sólo el uno por ciento restante corresponde a donativos.

A pesar de que para Cavadas, licenciado en Medicina en 1989, los reconocimientos son un “masaje de vanidad”, en este caso se convierten en algo positivo, pues es lo que le permite no sólo desplegar misiones quirúrgicas en África, sino también traer grupos de niños enfermos aquí. Los opera y los mete en su propia casa para seguir su recuperación. Monta verdaderos hospitales de campaña en su propia vivienda, pues ha llegado a tener hasta 10 niños a la vez con sus respectivos familiares. Parece ser que su felicidad está en la de reconstruir por fuera (y por dentro) la vida de los demás. Eso y la satisfacción de tener dos niñas pequeñas de China que le llenan la vida de “dibujos y preguntas”.

Su última hazaña ha sido el primer transplante facial español, y el primero en el mundo de mandíbula y lengua, en el que se ha desgañitado por proteger la identidad de su paciente y del donante. Él se mantiene en su intento de ser ‘normal’, lo que precisamente le convierte en una ‘rara avis’.

- Pero ser el primero en realizar un trasplante de cara en España da prestigio -

“Esto no es una carrera. En todo caso, es una carrera entre comunidades autónomas de signos políticos distintos. La medicina es procurar mejorar la calidad de vida de una persona. Y eso no tiene nada que ver con carreritas, a ver quién mea más lejos. La vanidad profesional es un motor muy peligroso. Es como la fisión nuclear. Bien controladita, genera electricidad; pero si fallan los mecanismos de control, catástrofe.”

- O sea, no sólo opera en África gratis, sino que además pone usted el dinero -

“Toda la gente se gasta el dinero en lo que más le gusta, en lo que le hace ilusión. Y a mí este proyecto me hace mucha ilusión”.

- “Nadie ha pagado una entrada más cara por nacer en el hemisferio Norte” -

“En las zonas duras del planeta, la gente no está de mala hostia todo el día. Al revés, lo pasan mal, pero los ratitos en que no lo pasan mal están alegres. Bailan, cantan. ¿Cómo es esto posible? En Occidente lo tenemos casi todo, o eso nos hacen creer, y estamos de mala leche todo el tiempo”.

“Es la cirugía de las sociedades saciadas. Cuando alguien está saciado, tiene más comida de la que puede comer, más música de la que puede oír, más placer del que puede experimentar, entonces se empieza a preocupar por la puntita de la nariz o el michelín. Cuando la gente tiene vidas duras, y la mayoría de la humanidad las tiene, no se preocupa de eso. Y no es tan infeliz. AL REVÉS.

No em direu que no és interessant en Pedro, és extraordinari!!!, quina llàstima que tothom no sigui així, a mi ja em venen ganes d’anar a casa seva a cuidar amb ell aquests nens i nenes de l’Àfrica

Us poso l’enllaç a la seva fundació per si un interessa

Fundación Pedro Cavadas

Que continuï en aquesta tasca tant bonica!

Gràcies Pedro!

una poetesa de la fotografia

Avui l’Art de la Xus Vinyes

en instants musicals

en instants gestuals  

on capta el reflexe de la llum

per ensenyar-nos l’Art de l’instant

de la presència de la Vida en la seva essència

Gràcies Xus

 per captar tant instants plens de bellesa, de vida, d’Amor

Gràcies!!!

 per haver captat…  i captar tant bé la llum dels retrats

Ens deixes bells records

plens de la bellesa de l’instant

Avui un petit reportatge del Correfoc de Manresa 2011

Vinga a gaudir del seu reportatge!

Acompanyat de la música que la nit de dilluns tots cantàvem!

Bon Viatge a Tots!

Espero que us agradi!

Molt bonic!
Les bones idees es converteixen en Art!
Gràcies!

Gaudiu de l’Art!

L’Art de Pierre Et Gilles, tot un univers per descobrir

Provocació, imaginació i barroquisme Kitsch

Pierre y Gilles són una parella de fotògrafs i artistes francesos que des de fa més de 30 anys porten explorant i reinventant la iconografia popular, destinada, segons ells mateixos, a veure la vida d’una manera més àmplia, a “tractar de comprendre les diferències”, i que va molt més allà de la estètica kitsch o la cultura gay.

Porten l’herència de la tradició estètica dels provocadors anglesos Gilbert & George des dels seus inicis, la pareja va apostar per un treball artesà i en les seves més de 800 obres han seguit sempre el mateix procés creatiu: Gilles construeix els decorats i Pierre il·lumina i fa la foto, que una vegada revelada, Gilles pintarà minuciosament, pinzellada a pinzellada, una única còpia fins aconseguir la seva particular aura de intencionada irrealitat, trencant totalment amb l’art conceptual o la fotografia en blanc i negre, corrents imperants en els seus començaments al1977, tot i que segons expliquen ells, mai va ser el seu objectiu ser iconoclastes.

Tot i les crítiques, aquest artistes van trobar el seu lloc en les revistes, la publicitat i la moda. Campanyes gràfiques per les passarel·les de Thierry Mugler, col·laboracions per revistes com Marie Claire o Playboy i Cover Arts per discs de Etienne Daho o Amanda Lear foren alguns dels seus primers treballs.

Han fotografiat estrelles del pop i del rock, icones de la moda, l’art, el cinema i la vida nocturna, així com personatges anònims que han conegut al llarg de la seva vida. Les seves creacions són fruit d’aquestes trobades. Des de Serge Gainsbourg fins Marc Almond o Boy George. Desde Madonna hasta Catherine Deneuve. Inclòs Michael Jackson, en el cim de la seva popularitat, els va cridar perquè treballessin en un llibre dedicat íntegrament a ell, però varen rebutjar la proposta. Jackson no sabia que cada obra es retocava a ma u no podia imaginar que completar les 70 imatges que ell volia hagués significat més de dos anys de dedicació exclusiva.

La seva original estètica troba els seus orígens tant en la en la història de l’art com en la cultura i imatgeria popular contemporània.

La seva exuberància, els seu barroquisme, els decorats de plàstic i el reciclatge dels utensilis sadomasoquistes de moltes de les seves obres connecten amb una estètica més àmplia que es desenvolupa durant la segona meitat del segle XX, des de la cultura queer i l’orgull gay fins l’estil de disenyadors como Jean- Paul Gaultier, amb qui comparteixen el gust per la iconografia marinera.

Les seves fonts d’inspiració són múltiples: els viatges, la música, el cinema i la televisió, la mitologia, la infància, el santoral i l’art religiós de tots els països,

 burlesque, o la ja mencionada iconografia marinera. Pierre y Gilles exploren aquest temes recorrents que el pas del temps ha inscrit en l’imaginari col·lectiu i els reinventen sense cap tipus de límits i tabús. Construeixen retrats intencionadament artificiosos, barrocs, poblats de brillants lluentors, cartró pedra, ambigüitat, innocència i provocació, encanto, erotisme i llums de neó.

“Hi ha gent que ens assenyada de provocadors, però crec que més que una provocació, les nostres obres expressen una forma de veure la vida de forma més oberta i comprensiva. El nostre treball es dirigeix a tot el món i tracta de comprendre les diferències. És un llegat per la tolerància.”

Gràcies!

Us convido a veure ‘El encuentro de Descartes con Pascal joven’ de Jean-Claude Brisville , obra interpretada per Josep Maria Flotats i Albert Triola. Si teniu la sort de que la tornin a fer algun lloc, aneu-la  a veure, perquè s’ho val. 

Quina sort tornar a veure a casa en Flotats, llàstima que no fos en català, però tots sabem perquè Això és el que passa quan artistes de la seva talla són menystinguts pel seu país, el seu art contínua, però s’ha d’expressar amb les formes dels llocs on són acollits.

Endavant Josep Maria. Esperem tornar-te a gaudir de nou!